Melmelada de cireres. Fàcil, fàcil...

Després de sortir a El Món a RAC1, a la secció de Blogis (http://www.rac1.org/elmon/?p=575) i augmentar automàticament la nostra autoestima, us expliquem la melmelada de cireres que vam preparar ahir tot aprofitant que teníem unes hores per dedicar-'hi.

Primer de tot, penseu en aplicar la teoria del preu barat. Ara és un moment excel·lent per comprar cireres i fer-ne melmelada. Un cop les tinguem hem de tenir en compte el temps que hi dedicarem. La cirera és una fruita força carnosa i per tant, no necessita massa estona de cocció comparat amb altres fruites més aigualides com pot ser la maduixa. Per tant, amb una o dues hores ja estarà llesta.

Primer haurem de fer la feina més feixuga: despinyolar les cireres. Però amb calma, un bon ganivet i aplicant la tècnica, es fa molta via. Us adjunto un vídeo que vam fer perquè vegeu que és fàcil. (dividir-les per la meitat en vertical tot envoltant el pinyol, fer un quart de volta a les dues meitats, separar-ne una i treure el pinyol de l'altra amb l'ajuda del ganivet)




A partir d'aquí, les pesem i les posem a un cassó. Decidim la quantitat de sucre segons la proporció del pes i l'hi afegim. A nosaltres ens agraden les melmelades àcides més que dolces. Per això hi posem molt poc sucre. Precisament, les cireres ja en tenen molt de forma natural o sigui que s'hi haurà d'afegir ben poca cosa. Nosaltres vam afegir uns 200 grams a 1.070 gr de cireres (aprox.), o sigui que en el total ve a ser entre un 15 i un 16% de sucre afegit. El resultat és una melmelada dolça, creieu-me! De totes formes, dependrà de la varietat i la maduració de les cireres.

Tot plegat i sense res més es pot posar al foc. Primer una mica fort, però controlant-ho de prop, i quan comencen a desfer-se les cireres de sota, remenar-ho i abaixar el foc. Deixar que vagi fent a poc a poc controlant-ho de tant en tant.

Un cop estan molt toves i desfetes, nosaltres vam decidir triturar-les una mica. Això dependrà de vosaltres i de com vulgueu la textura final. Després d'això les vam deixar una estoneta més a foc molt lent i ja va estar.

Bé, no del tot... Llavors va venir el moment en què vam separar una part de la melmelada i hi vam afegir mig bitxo del que tenim en un test. Picadet ben petit i cap a la cassola amb la melmelada separada! Vam posar la que ja teníem feta dolça en un pot de vidre gran i de cap per avall sobre un drap de cuina per fer el buit. Uns minuts més tard vam tancar el foc de l'altra i vam fer el mateix. La vaig provar i estava boníssima. La proporció del bitxo crec que va ser molt encertada... ja m'ho diran, sino, d'aquí a un temps quan l'obrim!

Aquesta és la nostra forma de fer melmelades. La setmana que ve en farem una de prunes que ja esperem amb candeletes. Si voleu, expliqueu-nos com feu les vostres melmelades i si hi afegiu ingredients com ara suc de llimona o altres.

Bon profit!

Firenze

Potser aquests dies alguns esteu ja planificant les vacances... Doncs bé, per aquells que tingueu pensat apropar-vos a la Toscana, i més concretament a Florència, aquí van algunes recomanacions de llocs realment interessants per menjar:

Trattoria 4 Leoni (Piazza della Passera, tocant a la Via dello Sprone i a la Via Toscanella). A la zona d'Oltrarno, és a dir, a l'altre costat de l'Arno, fora de la zona més turística on hi ha el Duomo i la majoria d'esglésies, museus i altres monuments turístics. És una petita trattoria, acollidora i íntima. Amb una cuina excel·lent, típicament toscana i amb productes de temporada. Nosaltres vem optar per un risotto de carxofes i uns crespelle alla fiorentina, que són com unes crepes d'espinacs i ricotta, amb beixamel i gratinats. Un plat típic florentí molt semblant a uns canelons d'espinacs fets amb pasta de crep que havíem tastat anys abans a l'Argentina. Un lloc recomanable també per tastar la bistecca alla fiorentina, un bistec enorme, fet molt al punt (és a dir, ben cru de dins!) i que s'acompanya amb verduretes fregides. Ho vem veure en una taula del costat i tenia un aspecte immillorable! Tot i que és un lloc freqüentat per turistes, també ho és per molts florentins. De preu molt raonable per l'alta qualitat del menjar que ofereixen.

Pizzeria Muna (Via Maffia, també a la zona d'Oltrarno). Pizzeria napolitana, amb un ambient molt original, entre lloc per sopar i bar de copes. Decoració cuidadíssima, el típic lloc fashion però amb unes pizzes boníssimes i una bona relació qualitat-preu. Gens turístic.

Trattoria La Casalinga (Via Sant'Agostino, prop de la Piazza Santo Spirito, igualment a Oltrarno). És una trattoria típicament italiana, de gent que hi va a dinar cada dia, a menjar-se un bon plat de pasta de primer, i tripes amb cigrons de segon. Menjar molt i molt casolà, la pasta boníssima, i el preu immillorable. És d'aquells llocs tant d'estar per casa, amb tants clients habituals, que no és estrany veure la gent amb el tovalló lligat al coll i amb el gos a sota la taula. Ben bé com a les pel·lícules!

The Oil Shoppe (Via San Egidio). Saltem a l'altra banda del riu i ens situem en una zona relativament propera al Duomo i plena d'estudiants. El lloc és una paninoteca, és a dir, un bar d'entrepans. Però no són entrepans com els coneixem aquí. Estan fets amb un munt d'ingredients d'allò més originals, des de tomàquets secs, mozzarella, carbassó, albergínia, diferents tipus d'embotits, vinagre de mòdena... Són senzillament boníssims, i molt bé de preu. És un lloc per menjar ràpid i marxar, o bé per comprar l'entrepà i menjar-lo a qualsevol de les places properes. Una molt bona opció per si estem visitant com bojos tots els monuments de Florència i no tenim temps ni de parar per dinar!

Gelateria Vivoli (Via Isole delle Stinche). També a la zona del centre històric, aquesta gelateria té la fama de tenir els millors gelats de Florència. I no podem assegurar que ho siguin, ja que vam anar-hi al mes de febrer i aquests van ser els únics que vam tastar, però sí que podem afirmar que eren boníssims.

I ja per acabar, algunes recomanacions generals: no us perdeu la zona d'Oltrarno, amb molts menys turistes i on tindreu la possibilitat de descobrir una Florència real, de gent que va a la feina, va a comprar, fa vida social... a més de botiguetes d'artesans i un munt de restaurants d'allò més interessants. Si podeu, feu-hi estada i desplaceu-vos al centre només per fer les visites turístiques, en un quart d'hora i travessant el mític Ponte Vecchio us plantareu al rovell de l'ou de Florència. Una molt bona base d'operacions és el bed and breakfast Giglio Bianco, a la Via Romana, passat el Palazzo Pitti. Un lloc molt acollidor, portat per una parella realment simpàtica i, a més, molt amant de la cuina. Deixeu-vos guiar per les seves recomanacions, a nosaltres ens van ajudar a descobrir els llocs que us hem comentat més amunt!

No deixeu de visitar els mercats florentins, especialment el Mercato Centrale, tot i que el de San Ambrogio, més popular, també és interessant. Fugiu dels restaurants amb menú turístic (sobretot!). Costa, però hi ha llocs que, tot i que també són visitats per turistes, tenen una cuina de qualitat i a molt bon preu. Us sorprendrà veure que, escollint bé, una ciutat tan turística com Florència pugui tenir restaurants amb menjar boníssim, autèntic, amb ingredients de primera (si són congelats ens avisen a la carta!) i a preus molt millors que molts restaurants de Catalunya. Ah, i tal com ens ha dit un italià, la propina no és obligatòria! O sigui que vosaltres escolliu què voleu fer.

I ens encantarà que, si aneu a Florència, o si ja hi heu estat, completeu aquest post amb les vostres impressions i recomanacions de llocs. Així tindrem ja idees per al proper viatge que fem a la ciutat...

Buon viaggio!

Doncs a mi Plim... o no

Ahir vam ser per Reus. Hi anem sovint i la veritat és que ens agrada molt; jo ja de petit ho deia: si hagués de triar una ciutat com a la preferida per viure-hi, triaria Reus!

A part d'haver estat la segona ciutat en població de Catalunya ara fa algun segle, d'haver bressolat el General Prim i (segons ells asseguren) l'Antoni Gaudí i bona part del modernisme, la ciutat també destaca per ser el potent centre del sector primari de la zona. La gastronomia reusenca és ben rica. Es nota que és i ha estat la capital del Camp de Tarragona i allà hi ha uns mercats molt importants de l'oli i de la fruita seca (l'avellana principalment). Hi ha una sèrie de productes típics reusencs, com el menjar blanc, una mena de crema catalana feta d'ametlla (de gust dolç), o la coca de cireres, una coca amb base de coca de sucre i amb cireres naturals. Molt bona, per cert (s'acaba de tots els forns i pastisseries...). Els exemples continuarien, però havia d'arribar, tard o d'hora, al refresc de Reus (i que no hem trobat enlloc més): el Plim.

El nom ja crida l'atenció. Però, a què predisposa? Quan el vam veure no vam posar impediments a la idea que un de nosaltres va tenir de comprar-lo. Volíem veure'l de prop i provar el famós Plim.

A l'etiqueta vam estar buscant l'elaborador, volíem saber qui era, però no vam trobar-lo. Després de fer una crítica graciosa de l'etiqueta, vam guardar-lo per deixar-lo a la nevera per prendre'l fresc l'endemà. Com a refresc, s'ha de prendre fresc!

I quan va venir el moment del tast... un parell de nosaltres es van tirar enrera... Van preferir no provar la "fantasía de frutas" genuïna de Reus. Bé, menteixo, al final, van sucumbir a la curiositat i van fer un mini tast o una olorada. Però he d'admetre que ni jo ni cap de nosaltres va acabar-se la mica que tenia al got. Molt dolç! Bé, aquí entrem a l'ampli camp de la subjectivitat anomenada "gust". A mi no em va agradar, potser a algú a qui agradin els gustos dolços li semblarà millor. O potser si se'l barreja el pot trobar prou bo. Jo no. Vaig trobar-lo molt empalagós i concentrat, però us asseguro que si la mítica Coca-Cola no fos tan present a la nostra vida, potser hauria tingut una sensació similar (quant al gust) si l'hagués tastat per primer cop aquest cap de setmana per Reus.