Greu crisi vitivinícola catalana

Aquest 2010 no és un bon any pel sector del vi a Catalunya. La situació és molt greu i el pitjor és que plou sobre mullat. Les ventes de vi a Catalunya, el principal mercat de sortida dels vins catalans (com a mínim dels centenars de cellers petits o mitjans) estan baixant a un ritme molt elevat, especialment aquells amb un preu de venta a partir dels 10 euros.

Fa pocs dies es podien llegir en un estudi avançat les primeres xifres globals de la situació del sector dels últims anys. Els cellers han baixat vendes de l'ordre d'un 10% i no han reduït gaire les estructures. Sovint perquè no poden fer-ho per les característiques del producte que elaboren. La resta de productes agroalimentaris tenien un comportament més estable i, en tot cas, els elaboradors aconseguien disminuir les despeses de tal manera que més o menys equilibraven la situació. Però els cellers no. Aquesta situació agreuja més la crisi profunda que atravessava el sector, malgrat les bones notícies que arribaven d'alguns cellers o Denominacions d'Origen. El global, on hi figuren les dades dels pagesos de les zones més productores com ara Penedès, Tarragona o Conca de Barberà, era ja molt dolent. Ara no coneixem de cap denominació que augmenti vendes. Potser algun celler fa bones xifres, però els del seu costat segur que hi perden més.

A Catalunya hi ha molts cellers. Molts de cooperatius, formats generalment per fer front conjuntament als problemes que hi havia en el moment de la creació. Aquests últims anys no s'ha utilitzat la fórmula de crear cooperatives, sinó la d'invertir per acabar embotellant amb la pròpia marca i buscar un petit nínxol de mercat aportant coses diferents. Però avui en dia tan els vins generalistes com els més especialitzats baixen vendes. Nosaltres, els distribuïdors, venem menys i la situació no és més bona fora de Catalunya. Els mercat exterior més important dels vins catalans és Alemanya, on hi han disminuït les vendes.

De la vinya en pengen molts sectors econòmics. Els cellers són els següents, però també les empreses d'embalatges, de disseny, de transport, de comercialització... i, encara que sigui menys evident, una part important del sector turístic, un dels sectors econòmics més importants de Catalunya. Més encara, els vins són un dels embaixadors més eficients del nostre país. Igual com ho són els pernils ibèrics d'Extremadura o de Salamanca, o el Whisky d'Irlanda i Escòcia.

La nova onada de la crisi econòmica, de la qual semblava que estàvem sortint fins que, de fora, han fet despertar del somni als gestors de la despesa administrativa, s'emporta els petits brots verds i fa el terreny més inestable. Un exemple clar és la desaparició de l'INCAVI, l'Institut Català de la Vinya i el Vi, un òrgan de la Generalitat dedicat única i exclusivament al sector vitivinícola amb capacitat de generar lleis. S'ha fusionat amb un altre organisme del Departament d'Agricultura i, tot i que la idea és simplificar despeses, les característiques especials del sector i el seu potencial en tot el què hem comentat abans fan que ens sembli una mala notícia (tot i que als últims anys poca gent estava contenta de la seva gestió). És com si el capità abandonés el vaixell quan veu que hi han problemes. Ara més que mai el sector necessita suport. No estem parlant de diners, sinó d'algun organisme especialitzat que assessori tècnicament, legalment, fiscalment, que tinguin una política comercial definida perquè el sector pugui acollir-s'hi, que els ajudi a crear valor, aquí o a fora. El món del vi és molt ampli a Catalunya. Viu de la vinya, que és el seu pal de paller, i si la deixem que s'espavili ella sola ho farà com ho han fet altres indústries agroalimentàries que no han pogut esquivar les crisis.

Fer una molt bona matèria primera costa molts anys, espatllar-la es pot fer en un sol any. Sense una bona matèria primera, no es pot fer un bon producte.